les meves intencions inicials d’escriure aquí cada dia es van veure truncades pel ritme que portavem … ens llevavem massa d’hora i anavem a dormir molt tard. és el mateix motiu pel que quasi no he enviat mails.

 però he pensat que l’experiència s’havia d’explicar a tothom. i això és el que he decidit fer. així que us explicaré des de sabadell el que us hagués explicat des d’allà. no és el mateix … però les circumstàncies així hi han volgut.

doncs començaré on ho vaig deixar allà. el tema dels meus peus va millorar considerablement el dia que vai començar a prendre unes pastilletes de corticoides. això va durar un parell més dies, però vai continuar amb el tractament fins el següent diumenge.

aquell dijous els meus tiets eren a nwe york, i vam anar a dinar i després vam pujar al TOP OF THE ROCK. aquest és el nom turístic que li han posat al Rockefeller center. es pot pujar a dalt de tot i veure tota la ciutat. és una sensació especial. era la primera vegada que pujavem a un edifici d’aquests tan alts. en aquell moment mentre pujavem tots els pisos de l ‘edifici, un extrany sentiment em recorria el cos. em sentia tan petita al costat de l’edifici que durant anys havia vist creixer la ciutat les gratacels. a mida que l’ascensor pujava pensava en els paletes i construcators que van aixecar una cosa com aquella. sense les mesures de seguretat que hi ha avui en dia, van aconseguir acostar-se al somni i mil·lions de ciutadants, tocar el cel amb les mans. arrives a dalt de tot veus que no pots tocar-lo, però la vista que séxten devant teu … quasi et fa sentir el mateix. per un cantó veus el Central Parc i totes les seves zones. les pots distingir perfectament, el llac, el parc on juguen a baseball, el bosc, mil escenaris que et fan posar la pell de gallina. després et col·loques a l’altra banda … i el que veus encara et fa flipar més. l’Empire es col·locar devant teu lluint el títol del gratacels més alt. el veus allà, solt devant teu regnant el cel de la ciutat. l’11-s li va retornar el regne quan les dues torres van caure.

tot new york està impregant de la pena i la tristor per la perdua de les torres, com si de la perdua d’un familiar es tractés. mai oblideran que els hi van arrencar un braç …  però això és tema per un altre post.

 la nit després de visitar el top of de rock, vam anar a veure un musical. CHICAGO. va estar molt bé. jo esperava alguna cosa més espectacular, però … no es pot tenir tot. després ja vam anar tirant cap a la residència, els meus peus, un pèl més recuperats, necessitaven descansar de tantes emocions. cada dia i cada momemt que he passat a nova york ha sigut una emocio nova i diferent.

ara ja fa una setmana que he tornat … i encara em fa pena pensar en la distància que ens separa.

bé nois, us escriure aviat, des d’aquí, però amb els records encara a la primera capa. un petonas molt i molt fort!

keep in touch

 la mala sort … ha fet que per primera vegada en tota la setmana hagi tingut temps per seure i escriure una mica.

 però començaré per principi.

això és una passada. aquesta ciutat m’encanta. el primer que vaig pensar quan vaig posar els peus a terra americana … va ser que això era de les coses més emocionants que m’havia passat en temps. en el primer que em vai fixar, va ser que els cotxes són gegants, i de fet, cada dia estic més impresionada. és una passada, són increibles.

el primer dia vam arrivar a la ciutat a les 4 de la tarda (hora local) i am anar cap a la resi. és una mica simple i un pel cutrona, però s’hi dorm molt bé. dormim les 5 noies en una habitació amb dos dormitoris, i compartim un sol lababo, això és el punt més negatiu. però per sort ens avenim molt bé i podem organitzar-nos per dutxar-nos totes i esmorzar amb temps.

el segon dia vam fer una ruta per quasi tota la ciutat, i vam veure un munt de coses així de passada, però per fer-nos una idea que això és una ciutat molt gran i increiblement impresionant. el primer dia ens van venir a buscar amb un autobus super autentic a l’aeroport, i de nova york només vam poder veure’n el perfil. diumenge quan vam sortir del metro … vaig flipar. els edificis més alts que mai hagués imaginant estaven devant meu i en aquell moment tota la ciutat era als meus peus. començava el viatge més esperat de la meva vida. vam veure-ho tot i cada pas que feiem em feia pensar que volia veure més i més coses. un dia molt ple d’emocions i de cansament, pq si una cosa es fa a ny, és caminar i MOLT.

el dilluns, vam fer una visita a tot el campus, i una bbq de benvinguda. a la tarda vam anar a fer una volteta per chinatown, i vam decidir que hi hem de tornar pq és increible. vam presenciar una baralla de xinos i tot. molt entretingut tb. a la nit vam anar a fer una copa a l’irish de sota la residència, i vam està molt bé. amb unes quantes partides de cartes que et fan sentir una mica més a prop de casa.

el dimarts vam fer la primera classe i a la tarda vam anar al MET, metropolitan museum of art. una passada. la paraula que el resumeig amb més exactitud és GEGANT. en tots els aspectes. les obres d’art que hi ha són increibles, des del miró “la dona i l’ocell”, un temple egipci  sencer, a una reixa d’una catedral de Valladolid. tot plegat molt curiós i evidentment impossible de poder visitar i entendre tot en una sola tarda. després del museu i de passar hores caminant, vam anar cap a la resi a posar-nos guapes pq a la nit vam anar a sopar i sortir una miqueta. vam anar a un edifici altissim a times square on hi ha un mirador a la planta 48. mai havia vist uns ”elevators” tant i tant ràpids amb 5 segons (o un pelet més) erem dalt de tot en un mirador giratori on una copa ens va costar 20$, ara, el lloc valia això i més. després vam trobar una festa alternativa al VILLAGE, un barri una mica de l’altre borera, en una esglesia. una passada … la gent era molt rara, però els més raros erem nosaltres, així que ningú es va acostar a dir-nos res.

l’endemà va ser dia de relax total, era 4 de juliol, així que era festa. vam dormir tot el matí per recuperar les hores de son, i vam anar a dinar a un japones a la zona zero. després vam anar a comprar, però ens va sorpendre una pluja força forta. però això no va impedir que a les  9 del vespre veiessim els focs artificials que s’organitzen en motiu de la celabració tant esperada pels americans.

el dimecres classe altra vegada, cap a visitar el chrysler bulding i un parell més de cosetes increibles. despr’es vam tornar a la resi amb partida de cartes itinclosa. molt divertit, però un dia menys emocionant.

el divendres després de classe vam marxar cap a washington. vam passar el cap de setmana visitant aquesta ciutat.

es incrible tb. uns edificis i uns homenatges molt grans a tot tipus de guerres. si una cosa vaig descobrir després d’aquest viatge, és que els americans no tenen res més a fer que recordar els morts a les seves guerres. potser si no en comencesin tantes, no tindrien res a fer … no sé si és per això que tot el dia estan fotent-se amb altres països. el més impressionant, és el memoriam a les victimes del vietnam. allà hi ha unes plaques negres amb tots els noms de les victimes grabats. hi havia uns homes que van amb un paper i amb un llapis, que pintaven en el paper pq quedi grabat el relleu. “és l’únic que els hi queda” em deia una noia … però bueno. és una zona molt trista per ells. suposo que tenir un memoriam al costat de l’altre els deu fer sentit petits i dèbils. tant febles com qualsevol altre poble del món, però ells tenen una cosa que no tenen altres pobles, un amor propi lloable que els pot fer viure en un món paral·lel ple de records i de melancolia, mentre miren el futur amb por.

a washington vam visitar un museu xulissim de l’espai aeri. allà vam veure un mun d’avions, de guerra, de acrobacies, naus especials… tot. fins hi tot hi ha una reproducció d’un portaavions. impressionant. tot ho fan gegant.aquest dia va ser molt i molt cansat. vam caminar des de els 8 del matí i a les 12 em ficava al llit d’un motel de carretera tret d’una película de por. prèviament havia visitat un acrreró xulíssim amb unes botigues molt mones, on vam sopar i fer unes copes. un taxiste molt amable que parlava sol ens va portar a l’hotel.

el dia següent vam agafar el cotxe de nou i cap a philadelphia. una ciutat preciosa. plena d’un encant diferent a ny. amb casetesbaixes i plenesde finestres blanques. a philly (com en diuen ells) hi van firmar la declaració d’independència el 4 de juliol. i tota la ciutat respira un aire de majostuositat que poques ciutats que coneixem tenen. com totes les grans metropolis d’america, conviuen amb perfecte harmonia la probresa més absoluta i la riquesa dels que tenen el poder. però enmig d’edificis commemoratius, i seu de tantes coses importants pel país només pots pensar que són un país amb moltes esperances posades en el futur i en la llibertat, i que no han aconseguit creure-hi del tot. Ha philadelphia hi tenen la anomenada “liberty bell” campana de la llibertat que van tocar després d’escriure i firmar la declaració. aquesta campana ha anat per tot america i tothom la volia tocar. els americans són únics en crear simbols patriòtics de qualsevol cosa, que després adoren com si de simbols religiosos es tractés. ells practiquen una religió diferent. diuen que són creients, però això és un només una careta que s’han posat. ells practiquen la seva pròpia religió, on el seu president és el deu i els simbols que han anat creant al llarg de la seva història, els seus sants.

el dilluns després d’un cap de setmana tant complet altre cop cap a classe, amb la diferència que jo ja estava malalta. de la calor i el sol del cap de setmana em va sortir una alergia als peus que no podia caminar, pq totes les sabates em molestaven. però encara em quedaven forces per anar a les nacions unides a visitar la seu de la seguretat de les nacions i descobrir que realment no acaben de fer tant com diuen. mentre exposen mines i reliquies d’hiroshima, permeten que a iraq hi hagués una guerra i que a les presons polítiques no es respectin els drets humans, però ells són ”la seu de la pau”. un edifici molt macu, això si que ho tenen. impresiona i et fa senti d’allò més petit. però després vam anar de compres (amb un mal de peus que no podia amb mi mateixa …) però no volia fer parar el grup i cap a la botiga vam anar. un lloc increible, de 4 plantes amb tot de models com a dependents. una cosa mai vista. després sopar i cap a dormir. jo no em vaig veure en cor de anar a fer cap birra a l’irsh.

i ahir … tot pitjor. els meus peus em cridaven aire i llibertat. així que vam anar al metge pq no podia caminar. el metge em va receptar una pomada amb corticoides … i es va deixar de dir-me que no m’hi podia tocar el sol. i clar a la tarda, després de posar-me la cremeta, vam der una caminata per la ciutat increible i els peus es van anar posant malament i més malament … tant que avui tenien una mala pinta que he tornat al metge i certament ha considerat que havia empotjorat, i aixi que ara m’ha receptat unes pastilletes i vinga més corticoides. en fi, el resultat de tot es que m’he hagut de passar la tarda a la resi, pq no puc caminar, i els meus peuets necessiten un break després de caminar i caminar tant.

si heu arrivat fins aquí us mereixeu un premi i per això us portaré un regalet. ^^ espero que tots estigueu bé, jo (a part de lo dels peus) estic molt bé. una mica anyorada de tots. però ja veieu que em prou feines puc parar per escriure, però intentaré no trigar tan la ràxima vegada.

 mil petons per tots, i espero que estigueu passant un bon juliol.

keep in touch!!!!!!!!!! 

fa un parell de setmanes vam anar a madrid. si si, vam haver d’anar  a la “capital del estado” per fer-nos el visat. L’exepriència va estar molt bé. El  millor de tot va ser que ens vam coneixer tots els que hi anirem. al final serem 6, la nuria, la gina, la neus, el carles i una altra noia que crec que es diu mònica. Dic crec per què ella no va venir amb nosaltres, i de fet encara no la conec.

doncs bé l’aktre dia ja em van enviar el passaport, i ja ho tinc tot a punt. Només em falta fer la maleta, que serà la feina més difícil. no sé pas què emportar-me, quins i quantes sabates … en fi … tinc una setmana per pensar-ho.

doncs res, ja veurem com acaba tot això, de moment us enviu molts petons!

que vagi molt molt bé!

avui un dia més del meu diari cap a nova york.

tocava fer-se el passaport. El dissabte vaig intentar fer-me’l a la comissaria del carrer Balmes de barcelona, però a les 10 del matí (obren a les 9:30) ja no quedaven numeros, és a dir, que durant tot el matí hi hauria gent fent el passaport i jo ja no hi cabia. Doncs bé, sense massa traumes, vaig agafar el cotxe i men vai anar a de compres. Aquest cop em vai comprar un parell de jerseis. Vaig pensar que ja m’ho faria. I avui ha estat el dia.

A les  8:30 del matí he anat cap a la comissaria de la gran via de sabadell (devant del taulí) he estat allà mitja hora … aguantant una paret, fins que un policia m’ha donat el numero 18. han començat pel 12 (és ben rara aquesta gent … ) així que res, ja ho veieu, 6 numeros em separaven de poder anar a ny sense problemes. he estat allà prop de mitja hora més i al final m’han cridat. M’han fet firmar … donar una foto, i res … pagar 16,90 €. fet això ja he sigut fora. en total una hora i quart per fer-me el passaport.

ara ja el tinc … i ja puc anar a l’estranger!

en fi … doncs res …ja us continuaré explicant el passos per anar a la gran poma.

un petonas gegant. keep in touch

com estem avui?

jo molt nerviosa pq demà tinc un examen, a veure com va … espero que millor que el de divendres … i molts sabeu pq ho dic.

doncs bé el viatges va tirant endevant. Avui he contractat una assegurança de viatge! de fet el que hem fet ha sigut agafar les condicions que tenen els meus pares per ser socis del RACC i  passarme-les a mi, és a dir, que durant el pròxim any seré del RACC i això m’inlourà una assegurança de viatge als EEUU. Allà si tinc qualsevol problema ells em cobreixen i si no cal anar al metge però em trobo malament, un metge, per telefon es posarà en contacte amb mi i em dirà què i com ho he de prendre.

ja ho veieu, poc a poc … i n’em tirant endevant passet a passet

un pètonas per tots! keep in touch

avui ha sigut un dia que ha marcat el futur de la meva vida. Massa tensa la frase? si pot ser si.

el dia d’avui ha estat curiós,un dilluns com qualsevol altre, amb la peculiaritat, que estic d’examens, i com a tal he hagut d’estudiar. Molt? bueno, sempre es pot estudiar més. Durant el matí m’he estat a casa repassant una mica, a la tarda he anat a barcelona a fer un parell de gestions i després he tornat a sabadell per donar una classe de mates, que hagués fet, però el que fet que la noia no s’ha presentat m’he fet canviar de plans; i he aprofitat per fer un parell de gestions més per sabadell i anar a fer un cafè.

ja ho veieu res d’estrany. El temps … ara plou ara no … això si que ha sigut estrany. I us preguntareu pq ha canviat el meu futur?doncs pq una de les gestions que he fet a barcelona ha sigut donar la paga i senyal del viatge. SISI! ja està fet. Ja estic inscrita, així que cada vegada és més real!

ja no em puc fer enrera i ara em venen algunes pors … que com més a prop tingui el viatge … més cagada estaré (ja ho anireu veient)

de moment, el dissabte vaig anar de compres! em vai comprar dues jaquestes! una amerciana i una mena de para-tot (pluja i vent) les estrenaré per anar a ny ^^ quina emoció! l’americana és blanca i l’altra jaqueta és verda

quins NERVIS! ^^

volia fer una crida a qualsevol persona que hagi estat o tingui informació de NY, que em proposi llocs i coses per anar a veure, quan sigui allà ho vuill veure TOT! així com més coses em digueu millor!

apa doncs un petonas molt fort a tothom!!  keep in touch!

de moment a la uni força liada … per no dir molt! se’m presenta una setmana més que complicada, però només pensar en la recompensa … val la pena passar-ho malament.

us poso la web de la residència on estaré. és una passada la típica americana! m’encanta. sabeu la película “una ment maravellosa”? doncs tots els exteriors de la universitat on ell estudia … són grabats a la meva residència! jijijij

és molt emocionant! faré un bon munt de fotos!

http://www.manhattan.edu

us poso una instantània feta pel google earth de la meva residència!

un petonàs per tots … keep in touch

em presentaré. Em dic elisabet i sóc de sabadell. Tinc 23 anys i quasi sóc enginyera. Al juny, si tot va bé, acabo les dues carreres que estic fent, INFORMÀTICA i MULTIMÈDIA.

Després de més de dos anys amb el fotolog , he decidit crear un nou blog i afegir-me així a la comunitat de blogers!

el motiu real? doncs que men vaig a NEW YORK CITY!

sisi, ho heu sentit bé. Marxaré un mes a la ciutat dels gratacels per celebrar que per fi podré deixar d’estudiar (almenys per una temporada) i he pensat que seria macu que en fes un diari començant pel començament. Començant per avui.

aquesta setmana acaba el periode d’inscripció. Suposo que demà o demà passat portaré els diners per fer la paga i senyal.

estic tan nerviosa … en tinc tantes ganes! imagineu? un mes allà, per poder fer el que volgui. Tinc una llista gegant de tot el que vui fer i visitar! però ja en parlarem un altre dia.

ara toca acabar una carrera!

un petonas per tots … keep in touch!