here again…

bueno … ja ha passat un mes … i ja torno a ser a catalunya.

 les meves intencions inicials d’escriure aquí cada dia es van veure truncades pel ritme que portavem … ens llevavem massa d’hora i anavem a dormir molt tard. és el mateix motiu pel que quasi no he enviat mails.

 però he pensat que l’experiència s’havia d’explicar a tothom. i això és el que he decidit fer. així que us explicaré des de sabadell el que us hagués explicat des d’allà. no és el mateix … però les circumstàncies així hi han volgut.

doncs començaré on ho vaig deixar allà. el tema dels meus peus va millorar considerablement el dia que vai començar a prendre unes pastilletes de corticoides. això va durar un parell més dies, però vai continuar amb el tractament fins el següent diumenge.

aquell dijous els meus tiets eren a nwe york, i vam anar a dinar i després vam pujar al TOP OF THE ROCK. aquest és el nom turístic que li han posat al Rockefeller center. es pot pujar a dalt de tot i veure tota la ciutat. és una sensació especial. era la primera vegada que pujavem a un edifici d’aquests tan alts. en aquell moment mentre pujavem tots els pisos de l ‘edifici, un extrany sentiment em recorria el cos. em sentia tan petita al costat de l’edifici que durant anys havia vist creixer la ciutat les gratacels. a mida que l’ascensor pujava pensava en els paletes i construcators que van aixecar una cosa com aquella. sense les mesures de seguretat que hi ha avui en dia, van aconseguir acostar-se al somni i mil·lions de ciutadants, tocar el cel amb les mans. arrives a dalt de tot veus que no pots tocar-lo, però la vista que séxten devant teu … quasi et fa sentir el mateix. per un cantó veus el Central Parc i totes les seves zones. les pots distingir perfectament, el llac, el parc on juguen a baseball, el bosc, mil escenaris que et fan posar la pell de gallina. després et col·loques a l’altra banda … i el que veus encara et fa flipar més. l’Empire es col·locar devant teu lluint el títol del gratacels més alt. el veus allà, solt devant teu regnant el cel de la ciutat. l’11-s li va retornar el regne quan les dues torres van caure.

tot new york està impregant de la pena i la tristor per la perdua de les torres, com si de la perdua d’un familiar es tractés. mai oblideran que els hi van arrencar un braç …  però això és tema per un altre post.

 la nit després de visitar el top of de rock, vam anar a veure un musical. CHICAGO. va estar molt bé. jo esperava alguna cosa més espectacular, però … no es pot tenir tot. després ja vam anar tirant cap a la residència, els meus peus, un pèl més recuperats, necessitaven descansar de tantes emocions. cada dia i cada momemt que he passat a nova york ha sigut una emocio nova i diferent.

ara ja fa una setmana que he tornat … i encara em fa pena pensar en la distància que ens separa.

bé nois, us escriure aviat, des d’aquí, però amb els records encara a la primera capa. un petonas molt i molt fort!

keep in touch

~ per etusknceta a Agost 9, 2007.