bones a tothom!!!!!
la mala sort … ha fet que per primera vegada en tota la setmana hagi tingut temps per seure i escriure una mica.
però començaré per principi.
això és una passada. aquesta ciutat m’encanta. el primer que vaig pensar quan vaig posar els peus a terra americana … va ser que això era de les coses més emocionants que m’havia passat en temps. en el primer que em vai fixar, va ser que els cotxes són gegants, i de fet, cada dia estic més impresionada. és una passada, són increibles.
el primer dia vam arrivar a la ciutat a les 4 de la tarda (hora local) i am anar cap a la resi. és una mica simple i un pel cutrona, però s’hi dorm molt bé. dormim les 5 noies en una habitació amb dos dormitoris, i compartim un sol lababo, això és el punt més negatiu. però per sort ens avenim molt bé i podem organitzar-nos per dutxar-nos totes i esmorzar amb temps.
el segon dia vam fer una ruta per quasi tota la ciutat, i vam veure un munt de coses així de passada, però per fer-nos una idea que això és una ciutat molt gran i increiblement impresionant. el primer dia ens van venir a buscar amb un autobus super autentic a l’aeroport, i de nova york només vam poder veure’n el perfil. diumenge quan vam sortir del metro … vaig flipar. els edificis més alts que mai hagués imaginant estaven devant meu i en aquell moment tota la ciutat era als meus peus. començava el viatge més esperat de la meva vida. vam veure-ho tot i cada pas que feiem em feia pensar que volia veure més i més coses. un dia molt ple d’emocions i de cansament, pq si una cosa es fa a ny, és caminar i MOLT.
el dilluns, vam fer una visita a tot el campus, i una bbq de benvinguda. a la tarda vam anar a fer una volteta per chinatown, i vam decidir que hi hem de tornar pq és increible. vam presenciar una baralla de xinos i tot. molt entretingut tb. a la nit vam anar a fer una copa a l’irish de sota la residència, i vam està molt bé. amb unes quantes partides de cartes que et fan sentir una mica més a prop de casa.
el dimarts vam fer la primera classe i a la tarda vam anar al MET, metropolitan museum of art. una passada. la paraula que el resumeig amb més exactitud és GEGANT. en tots els aspectes. les obres d’art que hi ha són increibles, des del miró “la dona i l’ocell”, un temple egipci sencer, a una reixa d’una catedral de Valladolid. tot plegat molt curiós i evidentment impossible de poder visitar i entendre tot en una sola tarda. després del museu i de passar hores caminant, vam anar cap a la resi a posar-nos guapes pq a la nit vam anar a sopar i sortir una miqueta. vam anar a un edifici altissim a times square on hi ha un mirador a la planta 48. mai havia vist uns ”elevators” tant i tant ràpids amb 5 segons (o un pelet més) erem dalt de tot en un mirador giratori on una copa ens va costar 20$, ara, el lloc valia això i més. després vam trobar una festa alternativa al VILLAGE, un barri una mica de l’altre borera, en una esglesia. una passada … la gent era molt rara, però els més raros erem nosaltres, així que ningú es va acostar a dir-nos res.
l’endemà va ser dia de relax total, era 4 de juliol, així que era festa. vam dormir tot el matí per recuperar les hores de son, i vam anar a dinar a un japones a la zona zero. després vam anar a comprar, però ens va sorpendre una pluja força forta. però això no va impedir que a les 9 del vespre veiessim els focs artificials que s’organitzen en motiu de la celabració tant esperada pels americans.
el dimecres classe altra vegada, cap a visitar el chrysler bulding i un parell més de cosetes increibles. despr’es vam tornar a la resi amb partida de cartes itinclosa. molt divertit, però un dia menys emocionant.
el divendres després de classe vam marxar cap a washington. vam passar el cap de setmana visitant aquesta ciutat.
es incrible tb. uns edificis i uns homenatges molt grans a tot tipus de guerres. si una cosa vaig descobrir després d’aquest viatge, és que els americans no tenen res més a fer que recordar els morts a les seves guerres. potser si no en comencesin tantes, no tindrien res a fer … no sé si és per això que tot el dia estan fotent-se amb altres països. el més impressionant, és el memoriam a les victimes del vietnam. allà hi ha unes plaques negres amb tots els noms de les victimes grabats. hi havia uns homes que van amb un paper i amb un llapis, que pintaven en el paper pq quedi grabat el relleu. “és l’únic que els hi queda” em deia una noia … però bueno. és una zona molt trista per ells. suposo que tenir un memoriam al costat de l’altre els deu fer sentit petits i dèbils. tant febles com qualsevol altre poble del món, però ells tenen una cosa que no tenen altres pobles, un amor propi lloable que els pot fer viure en un món paral·lel ple de records i de melancolia, mentre miren el futur amb por.
a washington vam visitar un museu xulissim de l’espai aeri. allà vam veure un mun d’avions, de guerra, de acrobacies, naus especials… tot. fins hi tot hi ha una reproducció d’un portaavions. impressionant. tot ho fan gegant.aquest dia va ser molt i molt cansat. vam caminar des de els 8 del matí i a les 12 em ficava al llit d’un motel de carretera tret d’una película de por. prèviament havia visitat un acrreró xulíssim amb unes botigues molt mones, on vam sopar i fer unes copes. un taxiste molt amable que parlava sol ens va portar a l’hotel.
el dia següent vam agafar el cotxe de nou i cap a philadelphia. una ciutat preciosa. plena d’un encant diferent a ny. amb casetesbaixes i plenesde finestres blanques. a philly (com en diuen ells) hi van firmar la declaració d’independència el 4 de juliol. i tota la ciutat respira un aire de majostuositat que poques ciutats que coneixem tenen. com totes les grans metropolis d’america, conviuen amb perfecte harmonia la probresa més absoluta i la riquesa dels que tenen el poder. però enmig d’edificis commemoratius, i seu de tantes coses importants pel país només pots pensar que són un país amb moltes esperances posades en el futur i en la llibertat, i que no han aconseguit creure-hi del tot. Ha philadelphia hi tenen la anomenada “liberty bell” campana de la llibertat que van tocar després d’escriure i firmar la declaració. aquesta campana ha anat per tot america i tothom la volia tocar. els americans són únics en crear simbols patriòtics de qualsevol cosa, que després adoren com si de simbols religiosos es tractés. ells practiquen una religió diferent. diuen que són creients, però això és un només una careta que s’han posat. ells practiquen la seva pròpia religió, on el seu president és el deu i els simbols que han anat creant al llarg de la seva història, els seus sants.
el dilluns després d’un cap de setmana tant complet altre cop cap a classe, amb la diferència que jo ja estava malalta. de la calor i el sol del cap de setmana em va sortir una alergia als peus que no podia caminar, pq totes les sabates em molestaven. però encara em quedaven forces per anar a les nacions unides a visitar la seu de la seguretat de les nacions i descobrir que realment no acaben de fer tant com diuen. mentre exposen mines i reliquies d’hiroshima, permeten que a iraq hi hagués una guerra i que a les presons polítiques no es respectin els drets humans, però ells són ”la seu de la pau”. un edifici molt macu, això si que ho tenen. impresiona i et fa senti d’allò més petit. però després vam anar de compres (amb un mal de peus que no podia amb mi mateixa …) però no volia fer parar el grup i cap a la botiga vam anar. un lloc increible, de 4 plantes amb tot de models com a dependents. una cosa mai vista. després sopar i cap a dormir. jo no em vaig veure en cor de anar a fer cap birra a l’irsh.
i ahir … tot pitjor. els meus peus em cridaven aire i llibertat. així que vam anar al metge pq no podia caminar. el metge em va receptar una pomada amb corticoides … i es va deixar de dir-me que no m’hi podia tocar el sol. i clar a la tarda, després de posar-me la cremeta, vam der una caminata per la ciutat increible i els peus es van anar posant malament i més malament … tant que avui tenien una mala pinta que he tornat al metge i certament ha considerat que havia empotjorat, i aixi que ara m’ha receptat unes pastilletes i vinga més corticoides. en fi, el resultat de tot es que m’he hagut de passar la tarda a la resi, pq no puc caminar, i els meus peuets necessiten un break després de caminar i caminar tant.
si heu arrivat fins aquí us mereixeu un premi i per això us portaré un regalet. ^^ espero que tots estigueu bé, jo (a part de lo dels peus) estic molt bé. una mica anyorada de tots. però ja veieu que em prou feines puc parar per escriure, però intentaré no trigar tan la ràxima vegada.
mil petons per tots, i espero que estigueu passant un bon juliol.
keep in touch!!!!!!!!!!
Arxivat a Blogroll
